Més aprop, marcant el camì de la carretera, amatllers d'un verd suau i figueres d'amples pàmpols. La carretera serpetejava entre els turons. D'ella neixia el camí, s'enfonsava i desapareixia i tornava a emargir de nou entre les atzavades i les pales amples i gruixudes de les figueres de moro.
Cap a migdia, la muntanya baixava en una corba suau, una jada de turons, i apareixia l'aldea, aixefada sobre la terra.l
MARIA AURÉLIA CAPMANY, la pluja als vidres
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario